dilluns, 24 d’octubre del 2011

pujada al Canigó 2011

Quatre caminadors des del Refugi de Marialles fem la pujada ben calurosa i amb molta llum.
 Molta altra concurrència. Dia molt assolit i retorn cap a casa.

 Dues imatges

dissabte, 10 de setembre del 2011

Més enllà de l’escena de la precarietat, l’intent poètic.
                                                       Manel Palahí. Estiu 2009

Reflexions amb motiu de l’exposició als Banys Àrabs Reconstrucció – escultures, del mateix autor.
                                           ( Podeu trobar un resum de l’escrit al final)

                                            “L’home modern es troba davant el caos de la crisi, de la barbàrie i de la memòria  buida.”... “El sentit del meu obrar és que jo imagini com un poeta i recompongui allò que és fragment i enigma i horrible atzar”...Nietzche, a Zaratustra

I.- L’intent poètic.
                                             Un postulat de la doctrina Zen: “ Si algú no ha vist trasbalsats, ni que sigui      ocasionalment, els hàbits del pensament racional no podrà mai arribar a veure la llum”

Us parlaré d’una obra que tot i  no haver estat mai pintada  es podria considerar com la precursora de tot l’art modern i contemporani. Tingué uns efectes colpidors en molts creadors desencadenant poder distanciar-se de la línea clàssica. Només surt en una llegenda d’un escriptor.  I és on queda molt reflectit aquest trasbalsament del postulat Zen. Serà una aproximació per analitzar l’intent poètic, artístic. Per això us en parlo i es pot tenir com l’ arquetip extremat de la figura de l’artista des d’aleshores.
Si així fos seria una mostra, i una demostració més, que creació literària i les demés creacions mantenen una estreta relació. L’autor, perspicaç observador dels prototipus humans o de “la comèdia humana”, ho situa al principi del s. XVII en temps de  Maria de Médicis i Enric IV. És una narració de Balzac  “Le chef-d’oeuvre inconnu”.”L’obra mestra desconeguda”.  Durant  un temps oblidada. Després aquesta obra interessà com a mite o estímul llegendari, i  tingué gran influència en molts artistes i pensadors a finals del XIX i pels inicis del s.XX. S’hi veien reflectits. Paul Cézanne, Rilke, Rodin, Picasso, Schoenberg, Rimbaud, Baudelaire, Flaubert...
( Jacques Rivette, la passà a pel·lícula  actualitzant els personatges: “ La Belle Noiseuse. Meresqué el Grand Prix de Cannes 1991 )
Resumeixo breument: Frenhoffer un vell pintor no volia mostrar a ningú la seva obra  cabdal,  “ La Belle Noiseuse”, ( “La bella mentidera”) - Catherine Lescault - en la que havia treballat uns deu anys. Quan gosà mostrar-la era una gran espessor de traces esborrant tota la figura excepte en una punta un peu. Suposava l’intent d’una manera de fer nova. Podríem considerar-la el primer quadre abstracte.

Sense arribar a aquesta follia extrema, l’empenta  de crear i de recerca atrapa la ment dels creadors, dels poetes. Necessiten experimentar, construir coses noves.
Tots els creatius senten quelcom especial?
Rilke de la mà de Lou Andreas Salomé  va voler endinsar-se en el que sentien Rodin i Cézanne, Lleó Tólstoi, Hokusai... Li serví  aquesta recerca per  fer els seus “Nous poemes”. Cézanne, ja vell, encara mantenia un  infatigable idealisme, la mateixa ànsia que li va observar, va compartir i commogué al mateix  Picasso. Anava pintant repeti -dament la muntanya de Sainte – Victoire i cada volta més impressionista i esquemàtica.
El propi Honoré de Balzac coneixia en ell mateix el furor creatiu(- i les correccions sens fi -) com l’estil més mesurat del seu amic Víctor Hug. I de sempre s’ha parlat d’estar inspirat.
Per arribar a les grans síntesis  de la praxis creativa cal un estat especial. Per a les pràctiques creatives es demanen unes determinades condicions.
No tots els creadors ho atribueixen al mateix estat de consciència:
Nietzche assenyala l’estat dionisíac i el prometèic.
Kandinski  l’anomena “necessitat interior”, i cerca l’allò espiritual  en l’art...
Salvador Dalí per crear parlava de l’estat paranoic – crític.
Henry Moore va dir que el seu gran repte radicava en combinar la forma escultòrica amb la sensibilitat humana i el significat, és a dir, conservar “el poder primitiu” a l’hora impregnant-lo de contingut humanista.
Leopardi ho expressa així... “i com que la carrera de tot home de gran geni ha començat en la desesperació, per això no em disgusta que la meva comenci així. Més m’estimo ésser infeliç que poca cosa i sofrir més que no pas avorrir-me.”
Joan Miró parlava de la tensió que sentia davant la tela just abans de l’acte de pintar. Com molts escriptors han confessat el mateix davant el full en blanc.
 
Podríem incloure’n  més. I també totes les positures analitzar-les més profundament.
Aquestes i moltes d’altres sensacions es donen en la pràctica poètica o creativa.

El que sento jo, modestament, en l’intent creatiu?  La majoria de les descrites les he conegudes. No sempre és el mateix: El que puc dir és que hi ha uns períodes on em sento com atrapat, fascinat per un conjunt de formes i d’idees que es van desenvolupant i agafant cos.  I faig compendis entorn d’un tema. I unes formes prosperen, d’altres no es materialitzen, d’altres fracassen i d’altres van assolint relleu. I és com una tria des del començ fins a la fi. Quan es dona la col·laboració amb professionals artesans, o amb observadors varis, en algunes coses cedeixo a llurs suggeriments, però en altres no puc afluixar.
Unes obres apareixen sense dolors de part i d’altres es transformen en un repte tant tècnic com per trobar tots els components, o el resultat final. És tot un procés, a l’hora, d’anàlisi i de síntesi, d’induccions i de deduccions, fins a cristal·litzar en les troballes.
Més d’una vegada he demanat amb sinceritat si havia errat el camí o podia ser una troballa allò obtingut. Després puc mostrar-vos un nou conjunt entorn d’un nucli argumental.
Les que ara mostro, si bé en llur totalitat són una gran instal·lació i un esdeveniment, en particular cadascuna de les obres manté la seva personalitat pròpia. Possiblement els demés hi trobaran aspectes que no he pogut ni preveure. Diu Rilke:  “el pintor no hauria d’adonar-se de les seves intuïcions les quals han de continuar essent un enigma per un mateix”.  Picasso posem per cas volgué deixar enrere “l’època rosa” i “trobà” quelcom nou a partir de l’obra “Les senyoretes d’Avinyò”. Ell mateix no podia preveure ni veure com serien vistes pels demés les obres del cubisme  “trobades” juntament amb Joan Gris, Braque, Picabia, i d’altres.

Ho reprendré novament una mica més en l’apartat: d’on sorgeix la creativitat.

L’intent poètic és aquell impuls, aquella necessitat  que es va traduint en obres concretes, en ruptures de progrés de la creativitat, de les vivències. L’intent poètic va deixant... intents poètics.

II.- Ubicació de l’obra:

Avui coexisteixen moltes tendències i estils en el món que anomenem art.
Potser els demés sou a qui pertocaria situar les meves obres dins d’aquestes corrents.
No és que això em preocupi massa. Però sovint m’han preguntat quin tipus d’obres faig i acabes mirant de respondre-ho. I intentaré esbossar-ne  una resposta possible ara que ja he fet un tram de camí, i no abans. Almenys del que crec que no són.

No crec que siguin ready mades com algunes obres de Marcel Duchamp. Les anomenades “objet trouvée” que he recollit no les mostro com ell feia sinó reincorporant-les integrades en un altre tot i amb una òptica imaginativa divergent a com acostumen a ésser percebudes. Ni tampoc crec siguin “art retinià” com anomenava les de l’estètica clàssica.

No faig pop-art encara que  faci recurs d’ objectes industrials o productes de consum com van fer alguns d’ells. Dit sigui de pas, Lawrence Alloway posa aquest nom “pop  art”al 1963 per una obra de Richard Hamilton 1956  ( collage on hi surt un lletreret pop entre infinites coses de consum saturant l’ interior d’una vivenda.)
Ni el pop de Jaspers Jhons, tot i que al 1960 feu en bronze una llauna de cervesa per Leo Castelli. I servidor hagi fet en bronze una sèrie d’ampolles. Ni els combine paintings de Robert Rauschenberg o d’altres “ensamblatges” seus.
Potser m’apropo més a la concepció d’un antecessor seu alemany Kurt Schwitters qui feia unes obres mestres com collages o construccions de peces de rebuig, humils, amb continguts poètics i en deia Metzbau.
Ni com Oldemburg, (- precursor de Torres Monsó en fer objectes tous, com les lletres recent reinstal·lades a la seu restaurada del Santa Caterina a Girona.-) Reconec que deformo algunes figures, més no amb aquest aspecte flonjo. Ni dels seus immensos ready mades com els superllumins del 1992 a BCN, i els seus tòtems. Torres Monsó en fa una rèplica amb els llapis    en un dels centres docents de la nostra capital, el Santiago Sobrequés. En l’àmbit local algunes obres que faig estarien més prop de Monsó que de la Xargay o de Fita.
Aquí hem de recordar també els rellotges tous de Dalí.

Ni els objectes ni les serigrafies  de Handy Warhol, Ni les obres de Roy Lichenstein...etc.
Potser si, hi ha certa proximitat amb el que s’havia anomenat cultura del rebuig: Arman,instal·lacions amb bosses d’escombreries, César, amb les compressions de “xatarra”, Christo embolcallant espais o monuments, o dels Nouveaux réalistes.
Ni faig artefactes a la manera de Tinguely, amb els meta-màtics, màquines de dibuixar...
Potser serien més properes les escultures – ensamblatges de Picasso com la seva Guitarra de 1913 o algunes obres de Guinovart. Com també es podrien trobar similituds amb les creacions i títols de Louise Bourgeois, les seves instal·lacions, o les de Navarro.
Algunes meves poden fer pensar amb les que feien Alberto, Kounellis, Calders, Anthoni Caro, Richard Serra, Júlio González  i d’altres. Per aquesta exposició he tingut sovint  a la ment l’obra Monument pour une ville détruite dOssip Zadkine.
També he de dir que admiro el món grec, l’art africà, l’egipci, i les cultures xinesa o precolombines, Miquel Àngelo,  Gargallo, Rodin, Lipchitz, Arp, Brancusi ... i molts d’altres. I m’impregno de la contemplació de la natura i de les arquitectures, per apropar-m’hi o allunyar-me’n.

No crec que faci abstracte, però tampoc realisme, i menys hiperrealisme.

Encara que algunes peces es poden considerar poesia – objecte o poesia visual no ho són totes elles. Per aquí em situaria a l’òrbita de Joan Brossa, Viladot, Plensa etc.
Tampoc he optat per tendències massa transgressores o que han caigut dins allò sinistre
de forma força gratuïta. Si que poden aparèixer trets de queixa i desacord amb aspectes d’actualitat, de denúncia, però sempre amb un bri d’esperança amb l’home.
L’esperança és el somni de l’home despert” segons Aristòtil. Sí que crec és bo el pluralisme fins i tot com a rebel·lia en front la globalització uniformitzant, també el meu esperit creatiu fa que siguin plurals les meves incursions. Amb tot “L’estil és l’home mateix” com deia el pensador i naturalista Buffon.... Els demés hi poden veure un segell o una identitat que hom mateix li costa captar.
 Pel fet que obres de molts i de diferents tendències em plaguin no vol dir que em sento plagiant ni fent art per l’art. Miro d’expressar quelcom i em deixo anar o bé partint dels materials o bé d’una idea. Necessito normalment que algun concepte mínimament sustenti l’obra.
Per això a més d’aproximar-me a l’execució de l’obra amb uns materials i unes tècniques treballo el com intitular-la. Fins i tot quasi totes les mostres que he presentat són sèries  desenvolupades entorn d’ una idea que aglutina les instal·lacions o les peces individuals. Potser per això mateix en algunes ocasions les he catalogades com ideobjectes, arte-factes, com una unió hipostàtica entre el món dels pensaments i el de la matèria. De fet des de que a quelcom se li ha atorgat un nom, aquest entra a formar part de l’estructura de l’objecte. Per ordenar la realitat permanentment hem de recórrer a la invenció de termes nous. Això en tots els camps. I d’alguna manera cada obra i cada nova sèrie  la puc identificar gràcies al seu nom. Fins i tot per algunes exposicions he recorregut a neologismes: Bibliomòrfiques; Rovelloides/ Herrumbroides; Ducham-palaionades...  L’amic Bosch Martí  gosà anomenar-les trans-escultures. 
M’afalaga i li agraeixo, però ho sento quelcom pedant quelcom sacralitzant. A no ser que remarqués “del que” i “del com” el llenguatge “informa” i justifica l’existència d’aquella obra material. És a dir, aquella obra s’entén per la intencionalitat desvelada amb el seu títol. El concepte intitulat seria la part “trans-“ unida a l’altra part material.
 Això sense esgotar-ne totes les seves possiblilitats.
Si que vaig  a cavall d’una opció humanista reflexiva a formes més lúdiques, de certa provocació i de troballa com d’agudesa mental, creant i recreant, i culminant en noves col·leccions sense perdre mai de vista les circumstàncies imperants.
Per això em plau de l’escrit de J. M. Terricabras, que la meva obra sigui considerada també una meditació de la realitat, sense deixar d’ésser una estètica lliure. O Salvador Alsius quan em considera a contracorrent de les tendències entròpiques i del caos. A ells els agraeixo que m’hagin volgut prologar aquesta mostra.  Així com a Pablo Bethencourt, i a  Roger Costa-Pau acompanyant-me amb llurs poemes i música. Pel dia de la inauguració gràcies al grup Quartet Prim Consort es creà un clima especial  i es pogué constatar una bona acústica omplint els Banys  Àrabs. Les dolçaines i la viola de gamba arribaven molt endins.  Tot seguit l’amic Pablo m’ha fet existir a Youtube exhibint un passeig per l’exposició, acompanyat de la seva música, piano i violí.

Certament, no sóc indiferent a les sofrences del món, ni als interessos contraris a la bona marxa del món. Proclamo com puc l’empenta per viure i la creativitat com una gran eina per la complaença i realització personals. I l’art esdevé aquell espai on tot i mirant  l’entorn es pugui respirar millor. En dic l’intent poètic, els intents poètics. Poieuin en grec és crear. Nietzche ho sintetitzà amb el paràgraf assenyalat al inici: “ El sentit del meu obrar és que jo imagini com a poeta i recompongui allò que és fragment i enigma i horrible atzar.”
L’art ens fa creadors, poetes. Jo només sé que tinc la voluntat d‘anar fent noves creacions, intents poètics que siguin paraula i acció.
 
Ara us voldria esbossar dos aspectes de l’Intent poètic:
Un seria,
III.- D’on sorgeix la creativitat?   I l’altre: IV.- El logos i els Intents poètics.

III.- D’on sorgeix la creativitat?

Endinsem-nos a esbossar-ne la resposta de la mà d’un mestre. Potser no tots els intents creatius s’originen en aquest mateix epicentre. Però almenys tindrem coneixença d’un de prou convincent i clarificador. Resumeixo de Sigmund Freud: observació del joc d’un nen de divuit mesos.

Freud havia de vigilar un infant d’uns divuit mesos al marxar la mare. En comptes d’interactuar amb ell resta fora del camp visual del nen observant-lo ajagut al seu llit. El nen està contrariat per l’absència de la mare i inicialment ho exterioritza. De mica en mica es sobreposa i inicia una activitat repetitiva mínima. Atrapa un carret de fil on encara n’hi ha un trosset de fil. El llença lluny i el recupera vàries vegades gràcies a mantenir agafat l’extrem del fil. Mentre acompanya l’acció pronunciant: “o” – “a”.  Quan s’allunya l’objecte és quan emet “o” i quan retorna “a”. En alemany “For – da” es contraposen indicant: Cap allí o cap aquí, com dedueix Freud.
Aquell infant ha inventat un joc repetitiu on pot fer amb un objecte el que no ha pogut fer amb la mare: dominar que no se’n anés. Aquell joc ben segur pot ésser una maniobra creativa ( substitució de la mare ) per a sobreposar-se d’una frustració. Allí ha sorgit la creativitat suplint amb quelcom plaent el que li suposava una contrarietat. Ha imaginat com un poeta.
Tornem a preguntar-nos a la llum d’aquest episodi: d’on sorgeix la Creativitat? Sorgeix d’allà on es dona una resposta en positiu, allí mateix on ens podríem encallar en un malestar. Aquest no desapareix però resta relativitzat o força superat  gràcies a una activitat i, a més,  poètica: del carret de fil n’ha fet una metàfora. Substitució de la mare pel carret i amb l’efecte assolit de sentir-se potent on hi havia impotència. Hem assistit al naixement d’un intent poètic.

L’exposició RECONSTRUCCIÓ és un conjunt d’intents poètics,  partint també d’una frustració existencial; es contraposa a una societat frustrant i es recrea en les obres crítiques palesant o metaforitzant aspectes de  la vida actual. No tanca la porta a l’esperança i constitueix una gran instal·lació en defensa dels drets humans i de denúncia, amb aspiracions catalanes i universals.
     
IV.- El logos i els Intents poètics.

Al principi dels temps fou la paraula, així comença l’evangeli de sant Joan.
Al principi de tot fou l’acció, replicà el poeta Goethe.
I jo m’atreveixo dir-vos: Al principi fou la poesia que és paraula i acció. Allò més original fou la poesia i continua essent l’àmbit més original de l’ésser i del llenguatge. Potser us ho hauria de demostrar també almenys una mica. Semblaria que el llenguatge utilitari hauria estat primer per a comunicar-se en accions pràctiques, abans que entretenir-se en afers de caire poètic. Mes,  si us dic que els pensaments abans d’ésser paraules són percepcions, sensacions, associacions d’experiències, vivències, us adreço al quid de l’intent poètic. Algú haurà d’inventar  com contagiar les bases de la comunicació, i crear-les és tasca dels poetes. Ara vivim en un món, encara que molt irracional, està molt consensuat gràcies a l’entrenament de l’objectivitat i de la racionalitat clàssica; on s’ha pretès una funcionalitat i una eficàcia que han anat reduint el paquet dels afectes pertinents, fins i tot reduint la fondària dels mateixos mots. I així ens va.
Els primers intents del llenguatge trametien avisos d’estats d’ànim, senyals de vivències als semblants. Aquella part d’utilitat  demanava que un poeta, un creador  la inventés per primera vegada i amb la part creativa de tots s’anessin millorant els sistemes, els llenguatges. El poeta era el que millorava els signes. El poeta era el que millor representava la saviesa popular, els sentiments i les vivències. La poesia desgastada esdevingué  llenguatge utilitari.
Semblantment les obres d’art són matèria informada per l’intent poètic. Els artistes amb el seu enfoc divergent van a la recerca de nous signes. Les seves creacions des del moment que són, esdevenen expressió i significança humanes. Són fiteres en el camí del viure  vers nous confins. Només algunes obres esdevenen emblemàtiques. Per assenyalar-ne un mínim, “La pietà” de Miquel Àngelo, “el crit” de Munch, el “Guernica” de Picasso, “Monument a la ciutat derruïda”,  d’ Ossip Zadkine, la sireneta d’ Estocolm, les Torres Bessones i la seva absència, sense endinsar-nos en obres emblemàtiques del món literari o cinematogràfic.
En aquesta era de prominència del disseny, es va a la recerca d’icones emblemàtiques i sintetitzadores al servei normalment dels interessos econòmics i corporatius. En coincidència amb les arts no aplicades s’aspira a una simplicitat extrema. Tot art genuí aspira a expressar tant quan pot amb el mínim possible. Perduraran troballes en aquest sentit. Com la dita mateixa que ho descriu clarament de Van der Roe: “menys és més”.

Els poemes quan són escoltats ja són acció. Una exposició és una acció poètica que parla.

Heu vingut per una exposició que s’anomena RECONSTRUCCIÓ.
Exposar és fer sortir a la llum quelcom. En aquest cas unes ESCULTURES. Aquestes estan acompanyades per la paraula: uns títols, uns poemes, uns escrits, unes dades.
La majoria d’aquests objectes perdrien part de la seva força si no s’explorés la  intencionalitat per la que foren creats. I són els títols que ens introdueixen en aquesta articulació, en aquest joc, en aquesta atmosfera pròpia. Encara més si s’acompanya de poemes a mida, d’unes  reflexions introductòries...
L’atmosfera pròpia d’una exposició seria l’intent poètic  on el títol proposa, fa d’invitació, sense esgotar totes les interconnexions possibles. La poesia, l’art és  apropar-se més al nucli del logos, del misteri, a la intimitat de les coses.
Volem explorar més enllà del que coneixem. Així ho expressa Marcel Proust en Texts retrobats. “En el meu pensament veig amb claredat les coses fins a l’horitzó. Però m’entossudeixo en descriure només aquelles que es troben a l’altra banda de l’horitzó.”
Jacques Lacan va dir: “la veritat mai pot ser dita plenament”  També podem afirmar, parafrasejant-lo, que mai podrem exhaurir tot el que es conté en una obra d’art. Tal com assenyalava Italo Calvino l’obra d’art és on quelcom es cristal·litza en una forma. Però aquest sentit adquirit en aquesta forma no és ni fix, ni definitiu, ni rígid en una immobilitat mineral. O bé com havia dit Walter Banjamin la forma és l’expressió on es manifesta també allò inexpressable.  Mostrar, amagar... els mateixos mots a l’hora que mostren oculten, sempre s’estén com un vel pel sentit ple.  Penso en el dins i el fora en les obres d’ Oteiza, Chillida, Henry Moore...
 Escoltem  a Adorno quan ens assenyala que és en l’encontre del discurs filosòfic i la forma estètica quan es crea l’escenari d’un saber reflexiu que permet veure la realitat sota una llum diferent i que obra la perspectiva d’allò utòpic.
Les obres d’art són aquelles formes i imatges que es resisteixen a la comprensió i que fan possible escoltar i comprendre aquella altra història que resta oculta sota la superfície del relat oficial i objectiu.
“L’única manera que té la filosofia de justificar-se davant la desesperació seria amb l’intent de contemplar totes les coses tal com es representen des de la perspectiva de la redempció. El coneixement no té altra llum que la que brilla procedent  la salvació: tota la resta s’esgota en reconstruccions i no és altra cosa que una mica de tècnica”
Adorno, Minima moralia
Amb el tema proposat RECONSTRUCCIÓ pretenia englobar també tot aquest sentit de redempció i de salvació.

Les obres d’art no són una mera possessió, (posseir obres és condemnar-les a objectes, a perdre’ns entre les coses). Les obres d’art són redimir-nos, redimint-les.
Les coses són moridores ( vergänglisch), no són permanents, i nosaltres també caducs, però per a elles podem ser redemptors. L’obra poètica seria, doncs, el superllenguatge que redimeix des del seu interior la intimitat i el sentit que les mateixes coses mai poden pensar-se que són. Ho diu el poeta:

 “Potser no estem aquí per dir: casa, pont,
brollador, porta, càntir, arbre fruiter, finestra,
ni  un xic més, columna, torre... sinó per dir,
comprèn-ho, o per dir-ho de tal manera
com les coses mateixes mai
en llur intimitat varen pensar ésser.”
R.Rilke, Elegies de Duino IX, 31 – 35
La seva poesia es situa en front del món per dir-lo, parlar-lo, penetrar-lo.

Les obres d’art es situen en front del món per establir-hi una dialèctica.
Davant la precarietat, el desencís, la caducitat en el viure l’intent poètic almenys ens assenyala alternatives existencials. Walter Benjamin es serveix d’una imatge molt suggerent en aquest sentit.
“L’avorriment i les rutines són com un drapatge calent i gris amb que ens arropem per a protegir-nos d’allò nou que s’amaga també en allò que ens és més proper i familiar. Aquest drapatge per la part de dintre està revestit amb un folre de seda d’uns colors més enlluernadors. Però només quan somniem ens trobem a casa dels arabescs del folre.”
Marcel Proust li respondrà que caldrà partir d’aquest revers del món com si fos la vida mateixa. L’intent poètic estaria de part de saber viure enfront d’un món on podem fàcilment només malviure. L’artista en el binomi vida – món s’aferra a penetrar el viure per no caure en l’entropia de l’avorriment i les rutines, de l’absurd que preval en moltes de les formes concretes dels viscuts.
 “Per a viure cal mostrar-se animosament en la superfície, en l’arruga, en l’escorça i olorar l’aparença, creure en les formes, sons, paraules, en tot l’olimp de l’aparença. Aquests grecs eren superficials ... per massa profunditat” Nietzche, prefaci La gaia ciència, 1886  
Després del gran silenci de Zaratustra s’obriria un espai per a una gran utopia estètica heideggeriana: la paraula del pensar poetitzant on habita el Ser, que ella ofereix a les coses i al món. Coincidint amb la visió de Jung: el fi últim de l’obra d’art és alliberar l’home de la historicitat i del temps.

Utopia, el revers multicolor, intimitat de les coses, intent poètic, viure...
Avui dia encara ens cal  l’experiència estètica i que ella ens guiï.

He respost un dels mails rebuts amb motiu de l’exposició dient que “Girona m’enamora i en un  racó seu sublim he pogut posar una mica d’il·lusió i d’esperança.” Humanisme i esperança. Però també sentit crític per tot allò que fa més feixuga l’existència allargant més la nit sobre el món. Llegeixis crisi, i molts d’altres mals inveterats.   Aquest intent d’encendre un bri d’il·lusió i d’esperança és el que fa el sol cada dia. Cada solpostada  ens fa anhelar  brases d’un temps nou pel dia proper, com apunta un dels poemes d’en Roger Costa-Pau.

Reconstrucció: Més enllà del silenci, més enllà de les paraules, de les ideologies, hi ha un lloc per a una relació diferent amb les coses, amb les altres paraules que ens salven. Un llenguatge i un espai sempre nous: les obres d’art, els intents poètics,...l’oasi dels poetes.  
M’agradaria fer passos ferms en quant a creativitat i encert poètic pel camí incert de l’art. Vull seguir endavant mal sigui coixejant. Freud cita al poeta de Mahler,  a Rückert: “ Si no es pot anar endavant volant, fora bo progressar coixejant,... doncs està escrit que no és pecat coixejar”

Què fabrica doncs en Manel Palahí  tot coixejant? Intents poètics.

Manel Palahí
Estiu del 2009.






------------------------------------------------------------------------------------------------------
Resum:

Més enllà de l’escena de la precarietat, l’intent poètic.
                                                       Manel Palahí. Estiu 2009
Reflexions amb motiu de l’exposició Reconstrucció als Banys Àrabs.

1.- L’intent poètic.
L’autor repassa el que senten els creadors, i ell mateix, en l’intent de crear. I és la raó per la que en resulten, més enllà del pensament racional, unes intuïcions, unes obres inspirades, uns fruits poètics. L’intent poètic és aquell impuls o necessitat que va explorant i generant  obres resultants sense esgotar-ne les vivències i volent assolir ruptures de progrés, noves experiències. Es pot sintetitzar amb unes paraules de Nietzche: “El sentit del meu obrar és que jo imagini com a poeta  i recompongui allò que és fragment i enigma i horrible atzar”.

2.- Ubicació de l’obra.
Partint  del conjunt d’obres ja realitzades fins avui mira de respondre quines similituds i diferències contenen en relació a les tendències i als estils artístics. Principalment repassa  el que no són:  ni com les de Duchamp, ni  pop art,( ni realisme i menys hiperrealisme, ni abstracte, ...  ) Encara que hi ha coincidències, com en l’ús de material de rebuig o d’objectes. Pels aspectes instal·latius es sent més proper  a Louise Bourgeois i a  Miquel Navarro; o pel tractament del ferro o de les formes en la línea d’Anthoni Caro, Richard Serra, Calders; o algunes peces en l’òrbita de la  Poesia Visual de Joan Brossa...
Una de les característiques a remarcar són els miraments i el treball de posar títol tant a cada obra com a les exposicions. S’ha anat formant un univers propi on hi han contribuït els neologismes, útils tant per a la individuació de les obres, com per a explicitar aquesta  observació i meditació sobre la realitat.

3.- D’on sorgeix la creativitat?
Com a punt de partida  pren unes observacions de S. Freud dels jocs d’un nen de divuit mesos. Un nen contrariat per l’absència de la mare es distreu fent marxar i venir un objecte, cosa que no pot aconseguir amb la mare. Aquesta substitució de la mare per l’objecte és el mateix mecanisme de la metàfora, assolint l’efecte de sentir-se potent on hi havia un impossible. No és altra cosa que un intent poètic.  Semblantment l’exposició Reconstrucció parteix d’una insatisfacció, d’un frustració existencial del món actual, escenari fefaent de la precarietat i ho contempla des de l’esperança, des de l’humanisme i des de les aspiracions més universals i des de les catalanes en concret.

4.- El logos i els intents poètics.
Primer argumenta que el llenguatge poètic desgastat esdevé utilitari. Doncs quan és invenció el llenguatge és poesia. Semblantment les obres d’art esdevenen símbols poètics, algunes d’elles emblemàtiques admeses universalment. La poesia proclamada, les obres d’art mostrades són paraula i acció.
Totes les obres d’art reeixides són  intents poètics, per apropar-se més al misteri, al logos, “a la intimitat de les coses” R. Rilke. Davant la precarietat i el desencís cal l’alternativa poètica, “somniar”, “obrir la perspectiva d’allò utòpic” Adorno. L’intent poètic estaria de la part de saber viure enfront d’un món on hi podem fàcilment només malviure.
En l’era actual, del post –post – modernisme, encara ens cal l’experiència estètica i que ens guiï  com un bri d’esperança, com un lloc per a una relació diferent amb les coses, amb les altres paraules que ens salven. Un llenguatge i un espai sempre nous, l’oasi dels poetes.
Acaba declarant l’autor una voluntat de continuar fent Intents poètics mal sigui coixejant.   M. P. Estiu 2009.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------

divendres, 9 de setembre del 2011

ZEN-sacions Presentació Castell d'Aro 2011


Al “banquet” de Plató, quan el torn de paraula sobre l’amor tocava a Sòcrates preferí
posar-la en boca de la sacerdotessa Diòtima. Avui per parlar de les creacions
de l’Albert Cuevas crec molt oportú l’entretexit del meu escrit, amb uns petitsgrans
poemes de Miquel Martí i Pol, encaixant encara més amb aquest treball de
l’ Albert.
Zen-sacions: Aquest mot no és fruit d’una improvisació. Aquest neologisme ens
avisa d’una elaboració, d’ una contracció sublimada entre el món del sentir i a la
manera zen, d’una invitació del com apropar-nos a les imatges:

Potser el silenci/ per descobrir nous ritmes,
Potser la música/ per fer molt més intensos/ els ritmes del silenci”

La visió orientalitzant, no vulgar, una mirada diferent, més contemplativa, de
deixar-se sorprendre, més transcendent, menys materialista, acaronant l’univers,
els paisatges, la vida, sabent aturar-nos de l’esverament, de tantes complicacions
existencials...

Amb pocs estímuls/ tornem a ser altra volta/ quasi feliços.
Faig de les ombres/ un mar immens de signes/ que m’interroguen.

L’autor en la majoria de les seves creacions necessita projectar-les sobre celatges,
sobre espais quasi infinits, ( -ànsies universalistes, ecumèniques, vivències
espirituals...- ) i figures en suspensió levitant ingràvides, matèria unida i desunida
alhora. Desintegració integrada. Disfunció de la forma plena cercant noves harmonies
en la discontinuïtat de les imatges. Interessant: gaudir abans del perill
nuclear? Profetitzar cohesió, sentit enfront la superficialitat i la divisió?

Com un miratge/ a l’horitzó blavíssim/ hi creixen branques.
Amb mans de sorra/ dibuixo al buit els símbols/ que em representen.

En els Arbòreums s’hi conjuguen intensitats diferents, vels de boira, geometries,
com escodrinyant els misteris d’allò tan vist i conegut com les siluetes vegetals,
com allò amb que ens topem tothora i de tant sovint hi esborrem les arestes, llur
enigma.

Passen els vespres,/ la marea dels signes/ teixeix sanefes
que el vent escriu als arbres/ i els anys no desdibuixen.

Semblantment els Laberints aspiren al joc de deixar-nos atrapar com després
sentir el goig de poder-ne sortir vencent les dificultats, transcendint-ne amb, o
sense, el fil d’Ariadna. Tots sabem quan els records ens tenallen, o quan ens fan
reviure.

Les giragonses/ del record, com un ritme/ per sobreviure.

M’aturaré una mica més als Mikados. La gosadia o intuïció d’aquest títol ho requereix.
No sé si interpretaré prou bé les intencions de l’ Albert quan el va adoptar.

El vent que llaura/ la tarda, giravolta/ i torna enrere.

Aquest joc el Mikado, ja apareix en escrits budistes del segle V aC. Es tracta certament
d’un joc ancestral, i la seva senzillesa va permetre la seva expansió en
diverses civilitzacions, amb múltiples variants.
Un gran mandatari xinès, va decretar la prohibició del Mikado entre els seus súbdits,
doncs es va demostrar que a part de la gran habilitat necessària per jugar,
induïa als seguidors del joc a la capacitat de pensament i reflexió, posant en perill
la política dictatorial de tot el territori. Metàfora de prohibir la corrent vital mateixa,
de l’excés de lleis. L’ Albert, abans que els “indignats” d’ara ocupessin les
grans places, davant tanta prohibició fa jocs compositius, com ventalls orientals,
prefereix banyar-se al corrent vital, rebel·lia sublimada esguardant més enllà de
les traves socials imperants; més enllà de la mort de l’art fa mikados , clams de
color, de Zen-sacions, de batecs de vida. No es conforma en una mirada plana de
l’existència, hi cerca profunditat, matisos, colors, caliu...

Ulls clucs contemplo/ els vells, fidels paisatges/ que m’acompanyen.
Del vent me’n quedo/ la inquietud que vibra/ a cada fulla.
L’ordre és bellesa/ i és el dòcil refugi/ de l’esperança.

Girona, 15-agost-2011
Manel PALAHÍ.

Beranui, estiu 2011


Beranui niu d’aligots
Repta als cels, encimbellat.
Sentinella de la vall
Llu l’oneig de la senyera
I el campanar punxegut.
Vall Fosca, vall genuïna
Ens has donat aixopluc
Batecs al sol i a l’obac
Per bells racons pirinencs
Natura sublim i esquerpa,
- Tro, tempesta i aclarida -,
I aquell repòs necessari,
La pau a cal Macianet
Estada per revifar-se,
Casal bru, refet i net,
Antònia, Marta i Joan
Tronc i arrel, taula i hortet
Caliu humà i un somriure
Sostre com a casa estant.
En Joan hostatger, puntal,
Pou de cuina casolana
Prest amfitrió endreçat
Suggereix possibles vols,
Festes, senders, recolzades...
En un mot estima el tros
I l’escorça de la pàtria
I fa que en  participem
Vivència i entusiasme
Lliscant com nou Flamisell
Saltiroi, manyac i amable.
Vall Fosca, vall genuïna
Beranui encimbellat
Records sobre fulles verdes.

Montse i Manel
Girona, estiu  2011