Al “banquet” de Plató, quan el torn de paraula sobre l’amor tocava a Sòcrates preferí
posar-la en boca de la sacerdotessa Diòtima. Avui per parlar de les creacions
de l’Albert Cuevas crec molt oportú l’entretexit del meu escrit, amb uns petitsgrans
poemes de Miquel Martí i Pol, encaixant encara més amb aquest treball de
l’ Albert.
Zen-sacions: Aquest mot no és fruit d’una improvisació. Aquest neologisme ens
avisa d’una elaboració, d’ una contracció sublimada entre el món del sentir i a la
manera zen, d’una invitació del com apropar-nos a les imatges:
Potser el silenci/ per descobrir nous ritmes,
Potser la música/ per fer molt més intensos/ els ritmes del silenci”
La visió orientalitzant, no vulgar, una mirada diferent, més contemplativa, de
deixar-se sorprendre, més transcendent, menys materialista, acaronant l’univers,
els paisatges, la vida, sabent aturar-nos de l’esverament, de tantes complicacions
existencials...
Amb pocs estímuls/ tornem a ser altra volta/ quasi feliços.
Faig de les ombres/ un mar immens de signes/ que m’interroguen.
L’autor en la majoria de les seves creacions necessita projectar-les sobre celatges,
sobre espais quasi infinits, ( -ànsies universalistes, ecumèniques, vivències
espirituals...- ) i figures en suspensió levitant ingràvides, matèria unida i desunida
alhora. Desintegració integrada. Disfunció de la forma plena cercant noves harmonies
en la discontinuïtat de les imatges. Interessant: gaudir abans del perill
nuclear? Profetitzar cohesió, sentit enfront la superficialitat i la divisió?
Com un miratge/ a l’horitzó blavíssim/ hi creixen branques.
Amb mans de sorra/ dibuixo al buit els símbols/ que em representen.
En els Arbòreums s’hi conjuguen intensitats diferents, vels de boira, geometries,
com escodrinyant els misteris d’allò tan vist i conegut com les siluetes vegetals,
com allò amb que ens topem tothora i de tant sovint hi esborrem les arestes, llur
enigma.
Passen els vespres,/ la marea dels signes/ teixeix sanefes
que el vent escriu als arbres/ i els anys no desdibuixen.
Semblantment els Laberints aspiren al joc de deixar-nos atrapar com després
sentir el goig de poder-ne sortir vencent les dificultats, transcendint-ne amb, o
sense, el fil d’Ariadna. Tots sabem quan els records ens tenallen, o quan ens fan
reviure.
Les giragonses/ del record, com un ritme/ per sobreviure.
M’aturaré una mica més als Mikados. La gosadia o intuïció d’aquest títol ho requereix.
No sé si interpretaré prou bé les intencions de l’ Albert quan el va adoptar.
El vent que llaura/ la tarda, giravolta/ i torna enrere.
Aquest joc el Mikado, ja apareix en escrits budistes del segle V aC. Es tracta certament
d’un joc ancestral, i la seva senzillesa va permetre la seva expansió en
diverses civilitzacions, amb múltiples variants.
Un gran mandatari xinès, va decretar la prohibició del Mikado entre els seus súbdits,
doncs es va demostrar que a part de la gran habilitat necessària per jugar,
induïa als seguidors del joc a la capacitat de pensament i reflexió, posant en perill
la política dictatorial de tot el territori. Metàfora de prohibir la corrent vital mateixa,
de l’excés de lleis. L’ Albert, abans que els “indignats” d’ara ocupessin les
grans places, davant tanta prohibició fa jocs compositius, com ventalls orientals,
prefereix banyar-se al corrent vital, rebel·lia sublimada esguardant més enllà de
les traves socials imperants; més enllà de la mort de l’art fa mikados , clams de
color, de Zen-sacions, de batecs de vida. No es conforma en una mirada plana de
l’existència, hi cerca profunditat, matisos, colors, caliu...
Ulls clucs contemplo/ els vells, fidels paisatges/ que m’acompanyen.
Del vent me’n quedo/ la inquietud que vibra/ a cada fulla.
L’ordre és bellesa/ i és el dòcil refugi/ de l’esperança.
Girona, 15-agost-2011
Manel PALAHÍ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada